ignacio-pinazo-1

Ignacio Pinazo

(València, 1849-Godella, 1916). Des de molt jove va exercir diversos oficis, com platero, forner, dorador o pintor de taulells. En 1864 va ingressar en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València i va compaginar els seus estudis amb el treball de sombrerero, sent alumne de José Fernández Olmos. En 1873 es va pagar ell mateix un viatge per Itàlia i en 1876 va obtenir una pensió per a Roma. Allí es va interessar per la pintura dels ­machiaioli i va pintar el gran quadre d’història Últims moments del rei Jaime el conqueridor en l’acte de lliurar la seua espasa al seu fill Pedro, una de les obres mestres del gènere, que va ser premiada amb segona medalla en l’Exposició Nacional de Belles arts de 1881. En 1899 va obtenir un primer premi en aquesta exposició amb La lliçó de memòria, que és un retrat del seu fill Ignacio llegint. Va realitzar un gran nombre de quadres i anotacions dedicades als xiquets, per als quals va utilitzar de model als seus fills, que al seu torn van arribar a ser també artistes, José pintor i Ignacio escultor.

En 1881 va tornar definitivament a València, concorrent també a les exposicions regionals celebrades en aquesta ciutat. El seu prestigi va ser creixent a partir de llavors, acumulant nombrosos nomenaments, com a professor de colorit en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de 1884 a 1886 i, en els últims anys de la seua vida, professor auxiliar de l’Escola d’Arts i Oficis de Madrid, ja que va abandonar per a retirar-se a Godella.

Va formar, juntament amb Francisco Domingo Marquès i Joaquín Sorolla, la gran trilogia de pintors valencians de finals del segle XIX i principis del XX. Va conrear tots els gèneres. El Museu del Prado, l’Institut Valencià d’Art Modern, el Museu de Belles arts de València i el Museu Nacional de Ceràmica i Arts Decoratives conserven exemples de tots ells, amb nombroses anotacions i petits estudis.

(Font: Biografia oficial Museu del Prado).